Alcaldes convergents festegen els rivals

La travessa del desert és fa excessivament llarga per una sèrie d'alcaldes convergents. L'any 2003 el Pacte del Tinell va deixar a pa i aigua a una sèrie d'alcaldes convergents acostumats a entrar a la Generalitat com qui entra al menjador de casa seva. La majoria estaven molt ben acostumats. La majoria baixaven fins al celler per amorrar-se a la bota. La majoria tenien saques de les grosses per anar a buscar subvencions, ajudes i ajudetes. Aquells anys van ser una mica magres però a can CiU els van demanar paciència. Els van explicar el cuento xino de la sociovergència per tenir-los entretinguts. "Tard o d'hora tornarem a govern i ens refarem de la sequera" Els hi explicaven gent com la Madre d'Olot. Al 2006, i després del pacte de les genolleres de la Moncloa, els Ciux ja es van veure de nou a govern. Es qüestió de setmanes els hi deien als seus alcaldes. La Madre d'Olot, el Cucut de Ripoll, en Serrells i la resta només feien que predicar perquè la tropa es quedés quieta. Però els sociates, els d'en Saura i els altres van pactar novament. I, vés per on, els alcaldes es van tornar a trobar a l'estacada. Un altre desert per endavant. Ara, molts d'ells, comencen a fer-se estimar pels qui manen. Estem parlant, sobretot, d'alcaldes de pobles petits, acostumats a manar durant molts anys i acostumats a rebre molta pasta de govern. Es deixen estimar i llencen cables a sociates i als d'en Rovira. Tothom ho sap i és profecia: des de Política Territorial i tambés des de Governació es reben moltes trucades...i moltes peticions de visites...des de la Dipu, també. CiU sap que el que va passar a Lleida fa escassos mesos pot ser una broma comparat amb el que passarà per aquí. Al cap i a la fi, que ningú s'escandalitzi: els convers van créixer, i molt, gràcies a fer servir les seves munyidores de govern en els primers anys de governs Pujol. Ara el boomerang els torna, i amb una fúria considerable.

Sanllehí, que te ví

Xavier Sanllehí és la transmutació de la política per excel.lència. Fins al punt que ja no li queden més partits que visitar. Ell ho ha provat tot ni que sigui per curiositat. Però ara està en hores baixes. Els seus l'han deixat a l'estacada- una regidora el va sorprendre votant el republicà Güell- i ara viu moments delicats. El seu nou partit, el PSC, no ha arribat a temps per salvar-lo i s'ha trobat fora de govern i amb un Ajuntament que li busca les puces. Coses de la vida, Xavi. Ara, resulta, que el nou consistori ha trobat una picassada de factures que estaven en calaixos perduts de l'Ajuntament. La prova del cotó! Fins avui, el nou Ajuntament de Castelló era linxat als diaris per "pacte antinatura" i per "transfuguisme" Aquestes acusacions feien riure venint d'un alcalde que ha estat a tots els partits possibles. Però ara, l'antic alcalde Sanllehí és qui està en el candeler. Ara és ell qui s'ha d'explicar. I a ell li pertoca justificar com és que a l'Ajuntament han aparegut tantes i tantes factures. Més d'un milió d'euros, poca cosa! Es el moment que en Sanllehí s'expliqui i es deixi de romanços.

El nen d'Amer s'avorreix

El nen d'Amer és el cul d'en Jaumet. És l'especialista número u en encetar projectes per després abandonar-los de qualsevol manera. El nen d'Amer era el protegit de Can Hermes i feia viatges i viatgets mentre la resta procurava justificar el sou. El nen d'Amer va passar a la Casa de Cultura per dirigir-la. Va ser un desastre i un desori i la prova de foc que el nen d'Amer de gestió seriosa no en sap ben res. El nen d'Amer, en cabat, va agafar un altre projecte de Can Hermes- un diari en anglès- i una mica més i enfonsa el diari i enfonsa Can Hermes. El nen d'Amer anava de republicà i supersobiranista fins que els de CiU li van fer pessigolles. I el nen d'Amer ho va veure clar. Li van oferir de tot: ser conseller, ser director general, portar més diaris en anglès i més cases de cultura. El nen d'Amer, amb el seu serrell escombra, es va afiliar a Can Mas. El nen d'Amer va veure que el seu partit perdia les eleccions i després l'obligava a intentar treure la Pagans de la Plaça del Vi. El nen d'Amer és molt savi i es va presentar a les eleccions, i va tornar a perdre, com està escrit, i va fer un ridícul encara més espantós. El nen d'Amer va veure que al seu poble guanyaven els republicans i que a la Diputació CiU ja no pintava ben res. El nen d'Amer, ara, només fa que intentar donar lliçons. Però ja se sap que ell i el seu serrell estan per abandonar projectes, deixar-los tirats a la cuneta, perdre sempre. Ahir era un diari en anglès i avui és la casa comuna del mascatalanisme. El nen d'Amer està per l'arrastre. I ara s'avorreix com una ostra i l'únic que pot fer és bufar el seu serrellet i mirar si pot seduir alguna joveneta al Nummulit. T'ha passat l'arròs, nen d'Amer.

Jordi Ribot

En Jordi Ribot és un jove valor de la fotografia gironina. Un tipus exemplar que va per lliure i que, per tant, no deu favors a ningú. Avui el seu nom ha trascendit però molt més enllà de la seva qualitat com a reporter gràfic. En Ribot ha estat notícia per demostrar una qualitat encara molt més interessant, i cada vegada més poc freqüent, ens referim a la qualitat humana. Ribot s'ha negat a lliurar als poders judicials i policials les fotografies que va fer de la crema dels retrats dels borbons. Un fotògraf és un periodista. I un periodista, per damunt de tot, treballa independentment de qualsevol poder. Un periodista no revela les fonts ni actua com a sicari de ningú. Un periodista, i en Ribot ho és en destacat, treballa per la informació i no pas per la delació. Els Àngels ho sabem, i els Àngels treballarem per desemmascarar l'estat policial que ens ve al damunt. Gràcies, Ribot, pel teu valor i pels teus valors. Avui som deixebles de la teva classe magistral.

La Histèria dels Convergents

Cada dia que passa una rata salta de la barca convergent. Es una cosa que no sorprèn ningú. En tot cas s'espera que algú digui "l'última rata, que tanqui l'escotilla". Passades les eleccions, CiU ha tingut pèrdues més que evidents i això intranquil.litza la tripulació. L'assalt a la Diputació per part de les esquerres ha deixat molts de càrrecs sense poltrona i té alterats molts dels que han viscut de la moma al llarg de vint-i-cinc anys de Convergència a la Pujada de Sant Martí. Aquest estiu ha estat dramàtic per gent com Torramadé que s'ha vist a un pas de tornar a fer anar el bisturí a tutiplén. Veient com les coses se n'anaven daltabaix, els convers van negociar un acord satisfactori a la Diputació. L'acord comtemplava una mica de tot: més calés pels que calentaven els bancs de l'oposició i més càrrecs de confiança. Es per això que no els va tremolar el braç en el ple on es votaven els sous de tota la casa. Convergència i Unió, aquest cop com un sol home, va votar a favor perquè en aquell ple li anava la seva supervivència i la supervivència d'una vintena de famílies. Tot seguit, però, algú va adonar-se que en aquell show dels sous hi havia substància i es podia treure molt de suc electoral. Els mateixos que van votar la puja dels sous eren els mateixos que van aplaudir les crítiques contra la puja dels sous. Algú, però, té por. El president de la intercomarcal convergent sap molt bé que el show muntat per Xuclà és una arma de doble tall. Tem aquest ripollès que la voragine de l'austeritat els acabi afectant a ells. Si el discurs de l'austeritat cala, pot ser que les noves polítiques comencin pels que estan a l'oposició. I això, els governs són molt punyeteros. Què passaria, doncs, a Convergència sense la seva desena llarga d'assessors i tota la resta de prebendes? Els convergents qui van construir aquesta farsa de l'oasi gironí saben, en el fons, que hi ha una cosa molt pitjor que viure al ras sota les palmeres de l'oasi: i és el desert absolut, on l'única esperança és beure l'aigua d'algun dromedari perdut.

Vidreres torna a apuntar-se a la convulsió

Els socialistes i els convergents han rebentat el pacte de Vidreres que ells mateixos van firmar fa pocs dies. Rocambolesc. En teoria la sociovergència és sempre el pacte més estable que pot haver-hi, perquè el signen els clàssics de la política. Però en el cas Vidreres no pot haver-hi res que s'acosti a l'estabilitat. Des de temps immemorial aquest municipi selvatà està condemnat a omplir pàgines senceres de l'actualitat política. Fins a l'extrem, que ELA Confidencial recomana als dos diaris de les nostres comarques que instal.lin a Vidreres una delegació permanent. De les legislatures anteriors de sobres són conegudes les trifulgues entre els alcaldes i el líder dels parcel.listes d'Aiguaviva Park. Es va instal.lar, llavors, l'argument que tota la inestabilitat de Vidreres era culpa de Valvivieso. Però el temps ha demostrat que amb o sense Valdivieso, Vidreres està abocada a l'enfrontament i la controvèrsia. La legislatura passada ja va ser un excel.lent botó de mostra de pactes, cessaments, amenaces i la sensació que un petit cop de vent podia fer bolcar la barqueta. Ara, la legislatura promet encara més. El pacte subscrit acaba de volar pels aires. I el millor de tot és que la inestabilitat de Vidreres pot anar passant, com si d'un incendi incontrolat es tractés, de poble a poble de la rica i frondosa comarca de la Selva. Seguirem conspirant.

Els últims serrells

La relació entre el soci gros, PSC, i socis petits- ERC i Iniciativa- no va per bon camí. La turbulenta primera fase ha deixat ferides que lluny de cicatritzar comencen a tenir molt mal color. Pluma i Pagans ja van tenir un primer advertiment en aquell inici de negociacions. L'advertiment es deia tripartit a la vitoriana i ni Pluma ni Pagans van adonar-se que la cosa anava de veres. Els falta la cintura lògica de tants anys de manca d'exercici, sobretot d'exercici en la convivència i la coalició. Els seus militants de base (no ens enganyem, al PSC la figura del militant de base no és res més que un càrrec que porta a sou des de finals dels anys 70) els van escridassar per les cessions fetes als socis. Es així com un PSC que nascut, crescut i envellit a govern entén la relació amb els socis de govern: sempre des del domini aplastant, mai des de la relació intel.ligent i constructiva. Ara, el PSC gironí se sent dolgut per haver deixat anar quatre enciams i quatre escaroles del seu hortet de tota la vida. Se sent dolgut i és per això que s'ho fa cobrar en els últims serrells de la negociació. El PSC juga a temptar la sort i sembla disposat a fer surf sobre l'estimball. Ens consta que els últims detalls, ínfims i ridículs, per tancar el pacte són defensats aferrissadament pel PSC. Quasi amb la tendència suïcida de rebentar-ho tot i d'acabar amb les últimes gotes de confiança amb els seus socis. Aquest pacte neix amb mala salut. Mentrestant, l'hàbil Puigdemont espera. Sap perfectament que és qüestió de temps, potser de mesos, o de setmanes, però que aquest tripartit té una molt mala salut. Sense feeling, sense cap mena de química, aquest tripartit pot saltar pels aires a les més mínima ocasió. Llavors mirarem definitivament cap a Vitòria-Gazteiz. I llavors és molt probable que veiem néixer a Girona el principi d'un canvi profund i potent. La fi d'aquests 30 anys de socialisme tronat. Els últims serrells ja no són pas els de la negociació, són els d'una llarga cabellera que, poc a poc, es va retallant.

Magda Casamitjana no es refia ni dels seus

Al nou govern de Roses, format per la sopa de lletres PSC-PP-ICV-GIR, li preveiem una esperança de vida bastant curta. Va néixer simplement com una suma d'interessos per fer fora Pàramo de l'alcaldia, però la inestabilitat d'aquesta coalició pot ser formidable. Com a mostra, el tracte de l'alcaldessa, Magda Casamitjana, vers els seus propis regidors i els socis de govern. Avui mateix el diari El Punt publica una entrevista que deixa entreveure per on aniran els trets. En la mateixa, Casamitjana afirma «assumeixo Urbanisme perquè sóc l'única que puc dir que es portarà amb transparència». O sigui, que no es refia de cap regidor socialista, i menys dels seus socis de govern, per portar una àrea delicada com és Urbanisme. I no és que no hi confiï per capacitats, sinó perquè creu que només ella ho pot fer amb transparència... I per si això no fos prou, el millor de tot plegat és que reconeix que "a Roses no hi ha hagut mai corrupció i volem que es continuïn fent les coses ben fetes". I doncs: per què feien fora Pàramo de l'alcaldia, si fins i tot la nova alcaldessa reconeix que amb el canvi només es pot anar a pitjor? Que baixi algú i ens ho expliqui...

La resposta està en el portland

L'informe de Greenpeace sobre la costa catalana és demolidor. Tot i que també seria bo que, de tant en tant, aquests ecologistes que diuen parlar en nom de conservar el medi i les seves especificitats també s'agafessin a la corda del català. Molt parlar de defensar la biodiversitat i no tenen en compte el primer factor de diversitat de la nostra espècie: la cultura. Però bé, Greenpeace ha estirat les orelles a les autoritats catalanes. Perquè aquí ens hem passat molts mesos parlant dels abusos urbanístics en els litorals de les illes o de València i aquí ningú ha aixecat el dit per assenyalar cap als nostres propis abusos. Només cal passejar-se per adonar-nos-en de l'estat actual de la costa gironina. La urbanització és quasi absoluta. El ciment és la gran senya d'identitat del nostre litoral, de Portbou fins a Blanes, tal és el fet que si tornés a sortir un Ferran Agulló més que Costa Brava se l'hauria d'anomenar Costa Portland. En els darrers anys hem assistit a desoris urbanístics de gran magnitud com el de Calonge, amb urbanitzacions que s'arrapen per totes les seves muntanyes, o el de Santa Cristina d'Aro on les cases van creixent per tot arreu, des de Solius fins als primers contraforts de l'Ardenya, la desmesura urbanística del litoral ja s'escampa en la segona línia, aquest és el cas del trinxament de municipis com ara Montras i de totes les urbanitzacions que amenacen els petits pobles de l'Empordanet. Greenpeace, però, s'ha fixat en un cas paradigmàtic, com és el de Castelló d'Empúries, on el POUM signat per la parella quasi de fet Sanllehí-Rodà estén el ciment per tot el municipi, i vol unir la campiona de la lletjor, o sigui Empuriabrava, amb la resta del nucli, fins arribar a esgotar una part més que considerable del sòl del municipi. Ara que tants s'han esquinçat les vestimentes pel pacte atípic castellonenc potser haurien de fer una revisió crítica del llegat Sanllehí, un tribut al portland que ha malmès bona part d'un espai de gran riquesa natural i agrícola. Alguns han preguntat què hi ha darrera d'un pacte estrambòtic com el que ha desplaçat el duet Sanllehí-Rodà, però la pregunta és com és que PSC i CiU pactaven amb tanta facilitat a Castelló d'Empúries, durant tants anys? Potser la resposta no està en el vent, sinó que està a la mateixa terra, o, millor, en el mateix portland.

En Pepe López no està gaire content

En Pepe López ha escrit un article lloan l'exalcalde Armangué i també lloant el destronat Cabarrocas de Quart. Tothom sap que en Pepe López duu al cim un ressentiment que no el deixa viure. Ell anava per Roquista quan en Roca pul.lulava pel Congreso dels Diputats. En Pepe li seguia la roda fins que en Pujol se'n va atipar d'en Roca i d'en Pepe, per aquest ordre, és clar. Quan en Pepe està empipat mou molt ràpidament les parpelles i sembla que li falti la respiració. Quan devia escriure l'article deixant a parir el sistema electoral municipal ho devia fer amb enèrgics moviments de parpelles, i, sobretot, recordant els seus fracassos sonats a la vila de Sant Feliu de Guíxols. Allà en Pepe va tractar de destronar, per dues vegades, l'alcalde Vicente. Ho va provar de totes les formes possibles, però sobretot fent servir la mala llet, la convulsió i la crispació. Però en Pepe es va fotre una castanya incomensurable. Va perdre a nivell local, i va perdre a nivell nacional quan CiU li va retirar la confiança. Abans, però, l'hàbil Enric Millo ja li havia pres el número quan del que es tractava és de mesurar les forces entre Unió i Convergència a nivell de les comarques gironines. A partir de llavors, en Pepe es va disfressar amb xabusquerus en la seva Marina Seca de Platja d'Aro, i va provar, amb un nou fracàs sonat, de ser alcaldable de CiU a Girona tot intentant desplaçar la Zoila Riera. En Pepe va de jurista. Va d'expert en lleis, va d'advocat de tota la vida, quan, en el fons, l'únic que ha estat és un oportunista que sempre ha intentat col.locar-se. Això sí: com a polític només ha fet que recollir fracassos. És per això que anomena "mon ami" a Armangué. Ara se les dóna de sociovergent simpàtic però, tothom sap, que depèn del que passi la propera primavera, en Pepe pot desembarcar amb els qui ha flirtejat darrerament. Estem parlant del PP, amics.